dimarts, 24 de juny del 2008

LA RUEDA DE LA VIDA, Kübler-Ross

No sé com aquest llibre caigué a les meves mans però una vegada llegint-lo no em sorprenen aquests buits a la memòria. Dues vegades el vaig començar degut a la falta de continuïtat però un cop vaig donar-li confiança em va enganxar. És una obra autobiogràfica d'una metgessa psiquiatra helvètica-americana, coneguda per crear el model de 7 fases on les quals tota persona viu abans de morir, també viscudes per aquella persona que li hagi ocorregut alguna desgràcia.

He vist el llibre diferenciat en tres parts: la primera, on l'escriptora parla de la seva infantesa i joventut fins que es doctora en medicina; la segona, quan parla de les seves experiències amb el més enllà i amb els primers moribunds i la tercera, quan reflexiona sobre el seu aprenentatge i sobre la gent que ha conegut i li han decebut d'una manera o una altre però també li feren ser la persona que fou.

Vaig estar a punt de deixar-ho córrer quan parla de les seves experiències dins d'una secta perquè va fer que perdés tot l'interès guanyat durant els seus viatges de joventut. Per sort continuà amb el llibre ja que ella mateixa és la primera que en fa crítica i en treu conclusions per després aplicar amb els pacients.

ELISABETH KÜBLER-ROSS, La rueda de la vida. 1997 (Ed. Punto de lectura, 2000)
http://en.wikipedia.org/wiki/Elisabeth_K%C3%BCbler-Ross
http://millenio.wordpress.com/2007/12/15/elizabeth-kubler-ross-la-rueda-de-la-vida-9/

diumenge, 15 de juny del 2008

EL LABERINT DE LA FELICITAT, Àlex Rovira i Francesc Miralles

Aquest llibre és un llibre simpàtic, és un llibre d'una trama senzilla, fàcil de llegir amb personatges estandarditzats i un missatge que t'ajuda a conciliar el son. Me'l llegí en dues o tres nits just abans de quedar-me dormit i, sincerament, el record que tinc és que les coses són més senzilles del que ho feim en la nostra societat.

Recordo també que el laberint de la felicitat té una sola sortida: nosaltres mateixos. Som nosaltres qui tenim el mapa que ens indiqui el camí de la felicitat. Som nosaltres també qui tenim la clau que ens obri les portes, i les finestres, mostra'ns la felicitat. La felicitat per a nosaltres mateixos. La nostra felicitat pròpia. Ara que... si un està bé amb un mateix ho estarà amb els demés.

ÀLEX ROVIRA i FRANCESC MIRALLES, El laberint de la felicitat. 2007. Ara Llibres.

http://www.grec.cat/llivirt/mp.pgm?F=96767393&source=CI

diumenge, 9 de març del 2008

LA CATEDRAL DEL MAR, Ildefonso Falconés

El llibre aparegué a les meves mans quasi sense preludis, de sobte me'l vaig comprar un dia d'aquests que necessitava consumir en oci el temps que guardo per mi mateix. Les opinions que sentia del llibre no feien precisament que en sentís predilecció, ans al contrari preferia no saber-ne res d'ell per les semblances que, al meu parer, te amb Els Pilars de la Terra, obra que m'acompanyà durant moltes hores abans de deixar-me als designis de Morfeu i a qui em sento fidel.

El començament del llibre és calcat al dels Pilars: una desgràcia ocorre al seny d'una família humil. A partir d'aquí, la vida dels personatges passa amb el record present d'aquell esdeveniment i la ràbia acumulada pel pas dels anys, tant pels atacants com pels abusats. Sincerament, no sé com era la vida a l'Edat Mitjana a Catalunya, no som gaire bo en història, però per poc rigorós que hagi sigut l'autor en el context de l'obra ja m'ha servit per poder endinsar-m'hi i sentir els colors i els olors de Barcelona.

La trama és ràpida i quelcom carregada de positivisme, fàcil de llegir i, per què no dir-ho: comercial. Ara bé, m'ha atret fins al final i ara em sento orfe abans de dormir. Possiblement m'atreuen les obres comercials... convé fer-hi un gir.

ILDEFONSO FALCONÉS, La Catedral del Mar. 2006 Ed. Grijalbo, Barcelona.

http://tumateix-sinopsis.blogspot.com/2007/10/la-catedral-del-mar-de-ildefonso.html
http://caballe.cat/llibres/2006/04/11.html#a7052


dimecres, 9 de gener del 2008

ROBINSON CRUSOE, Daniel Defoe

En la meva decisió d'alternar clàssics amb literatura contemporània vaig començar a llegir aquesta obra de principis del segle XVIII (fa 300 anys!!). Segons em digué n'Ana Matallana, Robinson Crusoe es considera la primera novel·la escrita en anglès contemporani.

Llegint la vida d'en Robinson a l'illa deserta constantment he trobat relacions amb el punt de vista antropològic europeocentrista o cristianocentrista que primava aleshores i, al nostre pesar, encara avui dia: en Robinson veu a tothom com a éssers "bàrbars, pagans, caníbals. Salvatges" i es sent amb el deure religiós de mostrar-lis el camí vertader i únic: el que segueixen els europeus cristians protestants.

L'autor detalla també totes les manufactures que fa en Robinson per assentar la seva vida a l'illa deserta. De qualque manera se'n pot fer una relació directa amb el procés històric de sedentarisme: passar de la recol·lecta i la caça a la sembra i el ramat. I també hi trobo trets de sostenibilitat, paraula tant de moda avui en dia dins del capitalisme liberal tan agressiu que ens pressiona constantment: s'ha d'estalviar, aprofitar els recursos, pensar en el dia de demà... costums tradicionalment conservadores que els progressistes d'avui en dia tenim per bandera! Què curiós...

Ara bé, en Robinson també té por de l'estrany. Por de l'invasor. Por del desconegut. I per això es fortifica, i per això vigila, i per això es tanca dins casa seva, i per això esclavitza a altres (amb bons modals), i per això els utilitza com a primera línia de les seves batalles... És el comportament que els conservadors d'avui en dia volem que tinguem! Què curiós...

La segona part del llibre tracta dels viatges d'en Robinson després d'haver tornat a Anglaterra: al Brasil, a l'illa de nou i al Llunyà Orient passant per Rússia. Sembla un llibre totalment diferent però amb la mateixa càrrega ideològica.

DANIEL DEFOE, Robinson Crusoe. 1719 (Random House Mondadori. 2004)

http://en.wikipedia.org/wiki/Robinson_Crusoe